Conangllel (les fonts) 2

Ara sí, unes quantes fotos de les fonts de Conanglell. Bé, d’on estaven les fonts.
Això de fer un blog, de vegades dona mals moments... Aquest n’és un. Vaig decidir donar un tomb per allà on hi havia les fonts, de les que ja havia parlat en una altre post, per veure com estaven. I, aquí, el fruit d’aquesta excursió:


En aquesta primera foto, LA FONT DEL RAIG. Bé, està a sota d'aquesta runa; més o menys a sota d'on hi ha el tub. Tampoc hi ha un castanyer que hi havia. Aquestes runes són a causa de les obres de desdoblament d'una carretera general.


A continuació, LA FONT DEL MOLÍ:

No es veu gaire bé... Queda un tros de la pared i el tub des d'on sortia l'aigua. La Font del Molí resistint!

Finalment, LA FONT DE L'OM:

Podem veure una mena de "boca"... És el que queda de l'arcada de la font.

Sembla que aquestes dues últimes es resisteixen a deixar d'existir, encara que sigui a través de les seves pedres.

Conanglell (les fonts)

Les fonts de Conanglell:
La font del Raig, La font de l’Om, La font del Molí.
No en queda cap

El meu ranking de fonts era el següent: primer la font del Raig, molt fresca i saborosa. La font del Molí era una mica tova i no sempre tenia el mateix gust. La font de l’Om era molt tova.

No tinc fotos de les fonts tal i com eren. Tinc records. El més especials estan relacionats amb la font del Raig. Anàvem cada setmana a buscar dues garrafes d’aigua, una de 8 litres i l’altra de 4 litres. Cíclicament, cada dos o tres mesos, uns gitanos hi muntaven el seu campament. Venien amb 3 ó 4 tartanes i algun carro, fent caravana, com les dels westerns.
Quan anàvem a buscar l’aigua i hi havia els gitanos, jo tenia por, em feien por; sort que hi anava amb el pare. Una vegada hi havia un jove amb un ganivet o una navalla bastant llarg a les mans i el feia voltejar tal com fan les majorettes amb els seus bastons. Glups. Vaig somiar-hi alguna vegada.

Ara no en queda cap de font. Hi ha dos tipus de finals de les fonts. Un de molt relatiu, que és quan l’aigua no és bona i no es pot beure. No sé si això afecta molt a la font, diria que no; al cap i a la fi, l’aigua té més components. En el cas de les fonts que anomeno, eren més riques en purins (a la comarca hi ha uns cent mil habitants humans; els porcs, segur que passen del milió...).

L’altra final és real, i dur: és quan la font ja no raja. En el cas de Conanglell, primer varen ser els purins; després, els nous traçats de carreteres i, a voltes, la sorra que es treia dels camps per alimentar la sorrera, varen fer-ne malbé les veus.

Conanglell (les cases)

Prenc un moment les paraules de l’Emili Manzano que, en el seu llibre “Pinyols d’aubercoc” diu “ (...) Perquè quan escric sent reviscolar una gramàtica familiar que vaig aprendre dels que ja no hi són, i arrib a creure que si aconseguesc reviure-la ells no seran del tot perduts en l’oblit, ni la seva llengua del tot morta”
Conanglell és el meu Obaba particular.
El meu Conanglell, fa ja un temps que ha deixat d’existir. Agafant inspiració en les paraules de Manzano, el propòsit que m’acompanya és el de reviure els noms, els llocs, algunes situacions (també cauran algunes imatges).
Ara mateix no sé què donarà de si. Ja veurem. Sigui com sigui, començaré per les cases:

Les cases, el edificis del Conanglell que jo vaig conèixer:
La casa gran, L’esglèsia, La casa de la junta, Can Xinaga, Can Salvador, Ca l’Oms, Can Cubí, Can Tusell, Miralpeix, Can Paelleta, Ca l’Eudald, Els Remolins, Can Genet, El Molí Vell, l’Abeurador (amb el cap de cavall que treia aigua pel nas).

Ara només queden: L’església, Els remolins, Ca l’Eudald.

Foto: La casa gran